Com s’estudia la incontinència?

Catalogar i quantificar la incontinència

El metge, després d’una història clínica convencional, realitzarà una avaluació del problema mitjançant una sèrie de preguntes ja estipulades que permeten quantificar la incontinència, és a dir, classificar pel que fa a la gravetat. En les setmanes següents haurà d’omplir diàriament un Diari de Continència. Consisteix en un qüestionari que ajuda a determinar el tipus i severitat de la incontinència. Posteriorment, juntament amb la resta d’exploracions, permetrà:

  1. avaluar la gravetat inicial de la incontinència;
  2. determinar el tipus d’incontinència que té el pacient;
  3. decidir el millor tractament que se li pot oferir; i
  4. avaluar els resultats del tractament i valorar si es requereix algun tractament complementari i de quin tipus pot ser.

Així doncs, una persona amb incontinència haurà de familiaritzar-se amb el Diari de Continència, llegir-lo a la consulta amb el metge i realitzar totes les preguntes sobre els dubtes que se li acudeixin per poder omplir el diari de la millor manera possible, i comprometre’s a omplir-lo cada dia, durant un període mínim de 3 setmanes.

Respongui a aquestes preguntes al final del dia posant un palet cada vegada que tingui alguna de les següents situacions

eSQUEMA_cat

Esquema del diari de continència

 

Avaluació de la qualitat de vida

Els pacients amb incontinència fecal pateixen alteracions importants en la seva qualitat de vida. Tot i la quantificació de la incontinència, dos pacients amb incontinències molt diferents poden tenir alteracions igualment severes de la qualitat de vida. Mentre que a una persona pot no molestar-li la incontinència a gasos, per a una altra pot ser molt limitant en les seves activitats diàries.

L’avaluació sistemàtica de la qualitat de vida és rellevant per a la valoració completa del problema, així com per a l’avaluació de teràpies que intentin corregir-la. Això es porta a terme mitjançant uns qüestionaris que el metge realitza a la consulta i que versen sobre preguntes relacionades amb la vida quotidiana, i les limitacions produïdes per la incontinència.

 

Exploració física i proves per a l’estudi de la incontinència

Després de realitzar l’entrevista al pacient, el metge farà una exploració física que inclou una inspecció de l’anus i un tacte rectal per a l’avaluació completa del canal anal i una primera valoració de la força dels esfínters anals.

Les proves més freqüentment realitzades per avaluar la incontinència fecal són:

Ecografia endoanal: Consisteix en un estudi que permet veure com estan els esfínters anals, mitjançant una sonda d’ultrasons (no s’utilitzen raigs X), que s’introdueix per l’anus. És una exploració innòcua, que no requereix cap tipus d’anestèsia, i que pot provocar una lleugera molèstia o incomoditat sense causar dolor. Té una durada aproximada de 15 minuts.

Manometria anorectal: Consisteix en la determinació de les pressions dels esfínters anals, és a dir, permet avaluar la força que tenen els dos esfínters i si aquesta és suficient per controlar la funció anal, així com la sensibilitat que té el recte per detectar l’arribada de la femta. Es requereix la introducció d’un tub molt fi per l’anus, i la col·laboració del pacient en realitzar diverses maniobres amb l’anus com  contreure’l, relaxar o simular l’expulsió de la femta. Té una durada aproximada de 20 minuts.

Estudi neurològic del territori del nervi pudend: Els nervis pudends són els que innerven el canal anal. S’estudien mitjançant una prova que requereix realitzar una petita punxada a l’anus, amb una agulla molt fina, i permet avaluar la funció nerviosa de l’aparell esfinterià. A més a més,  es pot estudiar la sensibilitat de la zona de l’anus aplicant una font de fred i calor.

Defecografia: En algunes ocasions la incontinència fecal s’associa a restrenyiment o dificultat defecatòria, i en aquests casos és important estudiar la forma com es realitza la defecació mitjançant una defecografia. Aquesta exploració consisteix en la introducció d’un líquid espès a través de l’anus que contrasta l’intestí. De vegades també se li demana al pacient que es prengui un líquid per via oral. Seguidament se li demana al pacient que segui en un WC i que realitzi una maniobra per expulsar el contingut que se li ha introduït. Mitjançant radiografies s’explora com es mouen els músculs, el recte i els intestins durant la defecació. La prova no és dolorosa i dura aproximadament 20 minuts.


Dra. Arantxa Muñoz Duyos
Cirurgia Colorectal
Hospital Universitari MútuaTerrassa